El fons del mar és un mapa del poder

El concepte de núvol pot servir per a representar la idea de dipositar les teves dades en una infraestructura externa i allunyada, però no és gens fidel alhora de dibuixar la realitat que suposa l'entramat de servidors i cables que conformen el que avui coneixem com a internet. Dit d'altra manera, molta de la informació que surt i entra del teu ordinador passa per un tub de fibra òptica del gruix aproximat d'una mànega de jardí, protegit per capes d'acer, coure i polietilè, que s'enfonsa a milers de metres sota el mar fins dipositar-se sobre el fang abissal, entre dorsals oceàniques i fosses on la llum no ha arribat mai. Una xarxa de cables que s'estén per tot el planeta arribant a abastar fins a un milió i mig de quilòmetres, i que dona cobertura a més del 97% de tot el trànsit intercontinental de dades del planeta.¹

Aquesta contextualització és important perquè massa sovint la infraestructura digital tendeix a la invisibilitat. Es parla de "núvols", de dades que "viatgen" d'un punt a un altre, quan la realitat és que les dades transiten pel fons del mar per uns canals molt concrets, propietat de persones i capitals molt concrets, passen per uns colls d'ampolla geogràfics molt concrets, i responen a uns interessos geopolítics molt concrets, res semblant a un «núvol». Quan una cosa és física, es pot posseir, es pot tallar i es pot punxar. Aquest article va d'això: de qui mana al fons del mar, i de per què la idea "total, tot va xifrat, no poden veure res" és una de les fal·làcies més ben col·locades de la nostra època.

De les telefòniques nacionals als senyors del núvol

Durant dècades, els cables submarins van ser cosa de consorcis d'operadores de telecomunicacions. Un grapat de companyies nacionals —Telefónica, AT&T, France Télécom, British Telecom— es repartien la factura d'un cable transatlàntic i cadascuna se'n quedava un tros de capacitat. Era una infraestructura cara, avorrida i col·lectiva, com una autopista pagada entre municipis.

Aquesta època s'ha acabat, i s'ha acabat de pressa. En poc més d'una dècada, els quatre grans hyperscalers nord-americans —Google, Meta, Amazon i Microsoft— han passat d'utilitzar aproximadament un 10 % de la capacitat internacional submarina a controlar-ne al voltant del 71 %, segons un informe de l'Australian Strategic Policy Institute que va costar de digerir fins i tot dins del sector.² Avui Google té participació en una trentena llarga de cables; Meta, en una quinzena o vintena; i tots dos han passat de ser clients a ser propietaris. Meta va anunciar el 2025 el seu primer cable de propietat exclusiva, el Project Waterworth: cinquanta mil quilòmetres de fibra, el cable més llarg del món, connectant cinc continents.³ Google fa temps que teixeix la seva pròpia xarxa privada —Dunant, Grace Hopper, Equiano, Curie, Firmina— amb noms de científics il·lustres que dissimulen malament el que són: infraestructura crítica planetària en mans d'una empresa que es dedica en essència a vendre publicitat.

Quan companyies que viuen de perfilar-te posseeixen el canal físic pel qual passa bona part de la teva vida, estem davant d'un clar conflicte d'interessos. El que ha passat aquests anys és una privatització silenciosa d'una infraestructura que fins fa quinze anys era, com a mínim, descentralitzada i repartida entre operadores nacionals. I s'ha fet sense debat públic, perquè el que passa al fons del mar passa lluny de la mirada pública.

I per si aquesta acumulació de poder fos poca, aquesta s'envolta d'un altre cercle reduït d'empreses que també acumulen molt de poder al voltant d'aquesta infraestructura, es tracta d'aquelles empreses que fabriquen aquests cables. En aquesta foto només surten quatre noms que es reparteixen la pràctica totalitat del mercat mundial de disseny, instal·lació i manteniment.⁴ La francesa ASN (Alcatel Submarine Networks), líder històric. La nord-americana SubCom. La japonesa NEC. I la xinesa HMN Technologies, que fins fa poc es deia Huawei Marine.

Les banderes sota les quals resideixen aquestes empreses no són casuals. A finals de 2024, Nokia va vendre ASN no pas a un fons d'inversió qualsevol, sinó a l'Estat francès, per uns 350 milions d'euros.⁵ França tenia clar que fabricar cables submarins és un afer de sobirania nacional. És, potser, el gest més honest de tot aquest relat: reconèixer obertament que qui controla la fàbrica controla alguna cosa que va molt més enllà del negoci.

Per la seva banda la xinesa HMN està fent saltar la banca darrerament, ja que pot construir un cable entre un 20 % i un 30 % més barat que la competència. Aquesta rebaixa, en un mercat normal, seria una virtut. En el mercat real de 2026 és un problema geopolític, com a conseqüència de la naturalesa d'aquesta infraestructura, i explica bona part de la guerra que hi ha actualment al voltant d'aquesta infraestructura, una guerra soterrada entre silencis incòmodes i la mirada estràbica de la premsa.

Indicadors del nivell de criticitat d'aquestes infraestructures

El 2020, un cable anomenat Pacific Light Cable Network havia de connectar Los Angeles amb Hong Kong. El finançaven, entre altres, Google i Facebook. Estava pràcticament acabat. I el govern dels Estats Units el va aturar en sec: un comitè interagència conegut com a Team Telecom va recomanar a la FCC (Federal Communications Commission) denegar el permís per al tram cap a Hong Kong, amb l'argument que exposaria el trànsit de comunicacions nord-americà a la "recollida" per part de Pequín.⁶ Els trams cap a Taiwan i les Filipines es van salvar; el de Hong Kong es va amputar. Un cable de dotze mil quilòmetres, redibuixat per raons d'Estat.

No va ser un cas aïllat. El 2022, el consorci del cable SEA-ME-WE-6 —de Singapur a Marsella— havia acordat gairebé adjudicar la construcció a la xinesa HMN, que oferia fer-lo per uns 475 milions de dòlars, molt per sota de la competència. Sota pressió nord-americana —amenaça de sancions per un costat, incentius i beques de formació per l'altre— el contracte va acabar a mans de la nord-americana SubCom.⁷ Segons Reuters, va ser un dels com a mínim sis casos a l'Àsia-Pacífic en què Washington va intervenir per treure HMN de les operacions. La Xina va respondre reforçant els seus propis projectes, com el cable PEACE, que va de l'Àsia a Europa passant per Egipte sense demanar permís a ningú de l'altre bàndol.

Mirant un mapa dels cables submarins crida l'atenció Egipte. S'hi pot veure el que sembla un embut en aquesta zona, i és que pràcticament tot el trànsit de dades entre Europa i Àsia passa per una franja estretíssima: del Mediterrani al mar Roig, uns dos-cents quilòmetres de terra egípcia que els cables han de travessar per força, i després l'estret de Bab-el-Mandeb, de només trenta quilòmetres d'amplada al seu punt més angost. Telecom Egipte cobra peatge i presumeix de transportar més del 90 % del trànsit entre els dos continents.⁸ Hi ha qui ha descrit aquell estret com "el lloc més vulnerable d'Internet", i no exagera gaire.

El febrer de 2024, el vaixell Rubymar, tocat per un míssil houthi al mar Roig, va anar a la deriva arrossegant l'àncora i va seccionar tres cables que transportaven aproximadament una quarta part del trànsit de la regió.⁹ Al Bàltic, entre finals de 2024 i principis de 2025, una desena de cables van aparèixer tallats.¹⁰ I entre Taiwan i les illes Matsu, els cables es tallen amb una regularitat tan sospitosa que els catorze mil habitants d'aquelles illes ja saben què és quedar-se cinquanta dies sense Internet i trigar vint minuts a enviar un SMS.¹¹

Molts d'aquests talls s'han declarat accidentals, i alguns capitans han estat alliberats després que la fiscalia no trobés dol. Però el patró és prou clar per treure'n una lliçó estratègica: els cables submarins son, alhora, la columna vertebral d'Internet i el seu taló d'Aquil·les, i qui els controla té un enorme poder en una societat en què bona part de la seva economia, serveis i tot tipus de processos crítics depenen, cada cop més, d'aquest mitjà.

El recent cas xilè és paradigmàtic de fins a quin punt aquestes infraestructures son terreny de disputes entre potències. I és una de les ocasions en què s'ha pogut veure de manera més nítida i pública l'estret marge de què disposen la majoria d'estats per desplegar el que s'entén i es comunica com a sobirania digital, i que en realitat no és més que pura pose i propaganda política sense capacitat de transformar de manera substancial la realitat material.

Xile fa anys que vol connectar-se directament amb l'Àsia-Pacífic per cable seguint una lògica de ferro: la Xina és el principal soci comercial de Sud-amèrica; el cable natural anava cap allà. Doncs bé, aquell cable cap a la Xina, a hores d'ara, no s'ha fet, i està més lluny que mai de materialitzar-se. En comptes d'això, el 2024 Google es va aliar amb l'Estat xilè i amb la Polinèsia Francesa per construir el cable Humboldt: uns quinze mil quilòmetres de Valparaíso a Sydney, amb desplegament previst cap al 2027.¹²

Per què aquest gir? La resposta és molt concreta. El febrer de 2026, el Departament d'Estat dels Estats Units va revocar els visats de tres alts funcionaris xilens —el ministre de Transport i Telecomunicacions i dos càrrecs de la Subsecretaría de Telecomunicaciones— que estaven avaluant una proposta de 500 milions de dòlars de l'estatal xinesa China Mobile per connectar Valparaíso amb Hong Kong.¹³ L'acusació formal: haver "compromès infraestructura crítica de telecomunicacions" i "soscavat la seguretat regional". Traduït: castigar personalment uns ministres d'un país sobirà per estudiar —només estudiar— un cable que no agradava a Washington.

Així doncs el cable Humboldt es va acabar presentant com una victòria de la connectivitat xilena, i en part ho és. Però examinem-ne la lletra petita. Està gestionat per Google, una empresa subjecta a la llei nord-americana, la qual cosa vol dir que el Departament del Tresor dels EUA té, en teoria, palanques. I la ruta que es reforça cap a l'Àsia passa per Austràlia, membre de l'aliança d'intel·ligència Five Eyes, el club d'espionatge anglosaxó.¹⁴ És a dir: Xile ha canviat la dependència potencial de la Xina per una dependència real dels Estats Units i dels seus aliats, i ho ha fet sota coacció explícita. Així doncs, anomenar això "sobirania" és una perversió del llenguatge.

El miratge del xifratge

D'acord, controlen els cables, però les comunicacions van xifrades, o sigui que no poden llegir res.

Aquesta frase és certa i profundament enganyosa alhora, i desmuntar-la és un dels motius que em va animar a escriure aquest text.

És cert que el xifratge de transport —el cadenat de l'HTTPS, el TLS— protegeix el contingut. Qui punxa un cable no llegeix el text del teu correu ni sent la teva veu en clar. D'acord. Però el contingut no és l'únic que viatja, ni tan sols el més valuós. Viatgen les metadades, i les metadades viatgen cristal·lines com aigua en got.

Amb qui parles. Quan. Des d'on. Quanta estona. Amb quina freqüència. Quins llocs web visites.¹⁵ Tota aquesta informació i més viatja per aquests cables, i pot ser llegida, agregada i analitzada, i de fet ho és, passa. I per que son or aquestes dades? Doncs perquè d'aquest garbuix aparentment innocu se n'infereix gairebé tot: qui és la teva família, qui és el teu amant, a quin metge vas, a quina manifestació, a quina reunió sindical, a quina hora dorms i amb qui. Un exgeneral de la NSA ho va resumir amb una franquesa esgarrifosa: "We kill people based on metadata". Maten gent a partir de metadades. No els cal llegir el contingut de les comunicacions poden obtenir perfils molt acurats sobre les persones només observant-ne el perímetre.

La frase "no veiem el contingut" és, doncs, una fal·làcia reconfortant. Les metadades sovint diuen més que el contingut, i tenen l'avantatge —per a qui vigila— de ser estructurades, automatitzables i analitzables a escala industrial. Un algorisme pot dibuixar el gràfic de les interaccions socials d'un país sencer sense llegir ni una sola frase de ningú.

I com s'aconsegueixen les metadades? Doncs amb accés físic als cables dels quals estem tractant. Es pot fer amb un splitter òptic que desvia una còpia de la llum sense ni tan sols tallar la fibra. Es pot fer, fins i tot, doblegant lleugerament la fibra perquè s'escapi prou llum per capturar-la, amb un aparell que costa un parell de centenars d'euros; s'ha demostrat que un tècnic ho fa en menys de cinc minuts.¹⁶ Però el lloc òptim per punxar no és el fons del mar: és el punt d'aterratge, l'estació on el cable emergeix i es connecta als equips terrestres. Allà, amb la col·laboració —o l'obligació legal— de l'operadora, s'hi pot instal·lar un tap que ho copiï tot. I això no és una hipòtesi paranoica. És exactament el que sabem que es va fer, i podem suposar que es segueix fent.

Snowden, o per què tot això ja va passar

El juny de 2013, els documents que Edward Snowden va treure de la NSA van revelar, entre moltes altres coses, un programa britànic anomenat TEMPORA. El GCHQ —els serveis d'intel·ligència de senyals del Regne Unit— havia punxat més de dos-cents cables de fibra òptica que aterraven a les illes britàniques i n'emmagatzemava el contingut fins a tres dies i les metadades fins a trenta.¹⁷ El sistema engolia fins a sis-cents milions d'"esdeveniments telefònics" al dia. El mateix Snowden va dir que els britànics eren "pitjors que els Estats Units". No punxaven qualsevol cable: punxaven exactament els punts d'aterratge dels quals hem estat parlant. Snowden fins i tot va treure a la llum els noms en clau amb el que designaven a cada operadora còmplice —Vodafone era GERONTIC, British Telecom era REMEDY, Verizon era DACRON.¹⁸

Del costat nord-americà hi havia desplegat un programa homòleg a l'anglès anomenat UPSTREAM: recollida directament de la columna vertebral de la fibra, a diferència de PRISM, que anava a buscar les dades als servidors de Google o Facebook.¹⁹ I encara hi ha una tercera peça, més fosca i més reveladora per a l'àmbit europeu: RAMPART-A. Era un programa en què tercers països —fora del club anglosaxó— deixaven que la NSA instal·lés equips als seus punts d'aterratge a canvi d'accés a la intel·ligència. Els documents apunten a Dinamarca i Alemanya com a socis.²⁰ Snowden ho va descriure com un "basar europeu": cada país accepta amb la condició, teòricament inviolable, que no s'espiï els seus ciutadans; però com que hi ha dos punts de punxada en cables diferents, la NSA acaba capturant els alemanys quan el seu trànsit passa per Dinamarca i els danesos quan passa per Alemanya. Cadascú manté les mans netes espiant els veïns dels altres.

L'afany per espiar les comunicacions de manera massiva no és nou ni molt menys. El 1971, un submarí nord-americà, l'USS Halibut, va baixar bussejadors al mar d'Okhotsk per instal·lar un dispositiu d'escolta sobre un cable submarí soviètic, sense ni perforar-lo, aprofitant la inducció electromagnètica.²¹ L'operació es deia Ivy Bells i va funcionar una dècada. L'espionatge de cables submarins és tan vell com els cables submarins. L'única cosa que ha canviat és l'escala: on abans hi havia un submarí i un cable, ara hi ha algorismes i el trànsit sencer d'un continent.

És possible la sobirania digital?

La resposta sincera és que és remotament possible, perquè és possible prendre el control públic de la capa física que conforma internet. Però aquesta possibilitat passa per un canvi radical en el sistema socioeconòmic.

Formulat d'una altra manera, la sobirania digital no consisteix a triar sota quina superpotència vols que passi el teu trànsit. Consisteix a controlar la infraestructura —la fàbrica, el cable, l'aterratge, la governança— i, sobretot, a xifrar de veritat de punta a punta, a minimitzar la superfície de les metadades, a construir rutes redundants que no depenguin de cap coll d'ampolla únic. És una feina d'enginyeria i de política, lenta i poc espectacular, que no es resol amb una foto d'un polític inaugurant un cable ni amb un comunicat que repeteixi tres vegades la paraula "sobirania".

Mentrestant, el mapa del poder continua allà on ha estat sempre, invisible, al fons del mar. Val la pena recordar-ho la propera vegada que algú us digui que les vostres dades viatgen pel núvol. No hi ha núvol. Hi ha un cable. I al final del cable hi ha algú escoltant.

Fonts

1. Trànsit global i xarxa de cables: Internet Society (2025) i TeleGeography — Submarine Cable FAQs. ↩
2. Del 10 % al 71 %: informe de l'Australian Strategic Policy Institute (set. 2024), recollit per Bloomberg. ↩
3. Project Waterworth: blog d'enginyeria de Meta (14/02/2025) i Data Center Dynamics. ↩
4. Quatre fabricants dominen el mercat: CSIS Safeguarding Subsea Cables
5. Venda d'ASN a l'Estat francès (~350 M€), 31/12/2024: Lightwave i Submarine Networks. ↩
6. Bloqueig del tram Hong Kong del PLCN (Team Telecom, 2020): Departament de Justícia dels EUA i Data Center Dynamics. ↩
7. SEA-ME-WE-6 i l'expulsió de HMN (reportatge de Reuters, març 2023): Light Reading i SDxCentral. ↩
8. Egipte com a coll d'ampolla (>90 % del trànsit Europa–Àsia, dada de Telecom Egypt): Mappr i Bloomberg. ↩
9. Rubymar i el tall de tres cables al mar Roig (feb. 2024): Ship sunk by Houthis likely responsible for damaging 3 telecommunications cables under Red Sea ↩
10. Talls al Bàltic (2024–2025): Jackson School of International Studies, Univ. de Washington. ↩
11. Matsu/Taiwan, talls repetits: After Chinese Vessels Cut Matsu Internet Cables, Taiwan Seeks to Improve Its Communications Resilience ↩
12. Cable Humboldt (acord Google–Xile–Polinèsia Francesa, 2025; ~15.000 km; ~2027): Submarine Networks. ↩
13. Revocació de visats i pressió sobre Xile (feb. 2026): TechPolicy.Press. Confirmar l'estat actual del projecte China Mobile–Hong Kong abans de publicar. ↩
14. Anàlisi Five Eyes / subjecció a la llei nord-americana: TechPolicy.Press (és valoració, no fet neutre). ↩
15. Metadades i SNI en clar: Wikipedia — Server Name Indication. ↩
16. Fiber tapping en menys de cinc minuts (demostració de Kevin Mitnick, 2015): TorGuard. ↩
17. TEMPORA (GCHQ), reportatge de The Guardian (21/06/2013), resumit a Al Jazeera. ↩
18. Noms en clau de les operadores (Süddeutsche Zeitung / The Guardian, ag. 2013): resum a Military Wiki — Tempora. ↩
19. UPSTREAM vs PRISM: Wikipedia — Upstream collection. ↩
20. RAMPART-A: The Intercept (18/06/2014). Dinamarca i Alemanya són els socis documentats. ↩
21. Operation Ivy Bells (1971): Cipher Machines & Cryptology (Rijmenants). ↩